Cagations populars

Tot i que la cerimònia nadalenca d'alimentar i fer cagar un tros de soca gruixuda d'arbre és un ritu de tipus domèstic que s'esdevé bàsicament a l'interior de cada llar catalana, des de fa uns anys, diverses poblacions han convertit aquest ritu casolà en un esdeveniment col·lectiu que té lloc a l'espai públic.

El ritu casolà del tió

La cerimònia del Tió és un ritu tradicional propi del Nadal català que s'esdevé a l'interior de les llars familiars al voltant d'un tronc groixut d'arbre, de roure o alzina preferentment. Abans del 25 de desembre, els més menuts de la casa alimenten diàriament aquesta presència misteriosa que s'ha instal·lat en un racó de la cuina o el menjador, convenientment tapat amb una manta. El ritual culmina quan una nit, escollida d'entre les del cicle nadalenc (tradicionalment la del 24 de desembre), els infants bastonegen el tronc tot entonant una cantarella pròpia. L'objectiu és que el tió cagui tot tipus de petits regals pels infants, enmig de moments d'esplai i gatzara general dels menuts. Aquest ritus familiar, originari dels àmbits rurals i muntanyencs, s'estengué ràpidament per tot el territori català i entrà, als segles XVIII i XIX, en àmbits urbans i costaners.

El trasllat del ritu a l'àmbit públic

El canvi més significatiu que ha experimentat el cerimonial del tió en els darrers anys a casa nostra ha estat, sens dubte, el seu trasllat de l'àmbit familiar a l'àmbit públic. El costum, familiar i celebrat en un espai tancat en origen, ha traspassat aquest àmbit i s'ha incorporat en les pràctiques culturals de petites comunitats, com l'escola o la colla d'amics, en el marc d'una celebració a l'aire lliure.

Un dels canvis més importants que ha experimentat el ritu casolà del tió ha estat, però, la seva incorporació a les celebracions comunitàries. En efecte, des de fa ja quasi vint anys, moltes poblacions catalanes celebren 'cagations populars' en els que una gran presència misteriosa situada en un indret emblemàtic del poble, és bastonejada pels nens i nenes, xiquets i xiquetes, nins i nines, que reben un petit regal a canvi.

En aquelles poblacions on el ritus s'ha col·lectivitzat, hi ha dos models, que s'estableixen en funció de la demografia de la comunitat. Si la comunitat és petita, si el poble és petit, el tió es va a cercar setmanes abans de Nadal, en alegre cercavila amb tota la canalla, pels voltants de la població. Aquest és el cas, per exemple, de la canalla de la Riera de Gaià, quan, en el marc de l'excursió que els serveix per anar a cercar l'espígol amb què faran les falles amb què esperaran els Reis d'Orient, també van a cercar el tió, la soca més gran i bonica que troben en el seu camí. Una vegada trobat, el tronc és arrossegat fins al centre del poble, on es guarda fins el dia en què tindrà lloc el cagatió.

En d'altres poblacions on no hi ha entorns naturals o amb densitats de població majors, el tió és una peça de la imatgeria festiva local que cada any es treu per celebrar el cagatió. La majoria d'aquests cagations són de fusta modelada, de cartró pedra o ferro i simulen una gran presència, misteriosa, sovint amb forma de tronc a qui es dota de forma antropomòrfica (amb ulls, nas i boca). En d'altres casos el tió adopta forma més o menys fantàstica, però sempre amb unes dimensions espectaculars. La peça, que pot tenir moltes formes diferents, es guarda tot l'any en el local de l'Ajuntament o de l'entitat que se'n fa càrrec i només surt una vegada l'any.

És important destacar que la intenció d'incorporar el cagatió popular a la vida festiva de la comunitat no és, en cap cas, el de substituir el ritu familiar. Ans el contrari, l'objectiu dels cagations és, per una banda, reforçar el seu paper com a presència autòctona atorgadora de petits regals, i per l'altra, contribuir a donar a conèixer el ritu casolà a totes aquelles famílies nouvingudes a la comunitat.

La seqüència ritual

Tots els cagations populars parteixen del fet que el ritus del tió és, com el pessebre, un procés i no un espectacle. El primer pas és l'aparició a l'escena pública del tió, que també es pot anar a cercar al bosc. En segon lloc, durant els dies previs al dia de la gran cagada, els nens i nenes han d'anar a alimentar-lo, per tal de visualitzar que l'endemà al matí, el tió s'ha menjat el que van deixar. I, finalment, s'esdevé el dia més esperat, el dia de la cagada. Tots els infants es reuneixen vora el tió, entonen la cançó tradicional i esperen que aquest els recompensi amb petits regals i llepolies. En alguns indrets, per fer més creïble la cagada, als infants se'ls fa fer determinades proves.

Algunes exemples de cagations populars

Tot i que molts cagations populars no tenen en compte tots els passos d'aquest procés ritual, molts n'incorporen algun o més. Així, per exemple, a la població costanera d'Arenys de Mar, la figura del tió reprodueix una soca d'arbre en posició horitzontal, amb rostre humà i barretina vermella al cap. La figura ha estat dormint tot l'any i és despertada pels alumnes de les escoles bressol locals. Durant els dies previs al dia de la cagada, els alumnes hi assisteixen per tal d'alimentar aquest particular ésser per tal que en el dia indicat pugui fer la gran cagarada que tots ells desitgen. A la veïna Arenys de Munt, el menjar que els nens i nenes porten al tió es reparteix entre la gent del poble que ho necessita.

Més a l'interior, a Vidreres, el grup Vitraris després d'organitzar una sortida per cantar nadales pel poble, efectua el cagatió popular. Des de l'any 2006, un tronc de fusta escup regals mentre els menuts el bastonegen. En aquest cas el tronc escup els regals mitjançant un forat que travessa el tronc de dalt a baix.

A Girona, com a Castell d'Aro, el cagatió s'estructura al voltant d'una gran peça de fusta, anomenada el Gran Tió. També té rostre humà però un cos que simula un tronc d'arbre. A mitja tarda s'alimenta i, quan els nens el bastonegen, caga llaminadures.

El Caga-tió de Ridaura fa més de deu metres i es fa cagar a la plaça del poble pels nens i nenes que, armats amb pals i bastons estoven el Tió de valent fins que els caga una magnífica bossa plena de regals.

A Sant Vicenç de Castellet, el Cagatió només dura un dia, el diumenge anterior a Nadal, però es solemnitza la seva arribada en carro amb una cercavila i s'introdueixen els personatges boscans dels 'tioners' que expliquen a tothom que cal fer perquè el tió cagui bé.

El tió més llarg de Catalunya és el d'Alcover: fa més de 35 metres i, cada 26 de desembre, és bastonejat per tota la mainada del poble per tal que cagui generosament per tothom.

Altres poblacions que celebren cagations populars són Blanes, Cabrils, Olot, Cervera, Prats de Lluçanès, Sant Feliu de Pallerols, Sant Joan les Fonts, Gelida, Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d'Anoia, el Breny, per citar-ne només alguns. Els cagations populars també es celebren en comunitats de catalans a l'estranger.