Cançons per a treure una brossa de l'ull

Quan no hi havia oculistes ni oftalmòlegs, la gent es guaria els mals dels ulls (bàsicament les brosses que s'hi quedaven enganxades) anant al centre remeier d'ulls, un temple o ermita construït al voltant d'espais on hi ha les Pedres o Ulls de Santa Llúcia. El mateix es feia, a falta de veterinaris, amb els cavalls i la resta de bestiar de feina que patia d'algun mal relacionat amb la vista.

Els Ulls de Santa Llúcia són els opercles (tapadores) d'un tipus de cargol de mar (Bolma rugosa). Tenen una forma plana, més o menys circular, amb una mica de relleu al mig. Per la seva fisonomia, que recorda un ull, hom ha cregut que tenien la propietat de guarir els mals relacionats amb la vista.

El malalt anava a l'ermita i ell mateix o el sacerdot -intercessor entre els poders de la pedra i el mal- passava suaument la pedra per la parpella de l'ull afectat (de l'animal o de la persona) mentre es deia una cançoneta/oració màgica tradicional. D'aquest tipus de composicions n'hi ha diverses:

Brull, brull,

bufarull,

una brossa

tinc a l'ull

que no l'hi vull,

que no l'hi vull.

(Penedès)

Santa Llúcia gloriosa

traieu-me aquesta brusca de l'ull,

que ahir l'hi volia,

i avui no l'hi vull.

(Penedès)

Santa Llúcia i Santa Clara

doneu-m'hi una escombrada,

a aquesta brusca de l'ull,

que jo no m'hi veig i no l'hi vull.

(Girona)

Brull, brull, bufarull,

una brossa tinc a l'ull

si és de terra no la vull,

si és de la Verge Maria, si que la vull.

Hom creu que aquest 'brull' podria ser el nom del geni o déu precristià invocat per a la guarició, el que després es convertí, amb l'arribada del Cristianisme, amb santa Llúcia, la que conserva la vista.

(Text elaborat amb informacions de Joan Amades, del llibre Folklore de Catalunya, Costums i Creences)