Cremada del carro

En sortir de la missa del gall, els organyesos no se'n van a fer cagar el tió, sinó que presencien amb admiració la representació del ball del Cavallot i la Balladora, així com la cremada del carro posterior, seguida d'una profitosa xocolatada i una cantada de cançons que dura fins gairebé les dues de la matinada.

Un costum d'allò més arrelat a la vila, que s'havia perdut a principis del segle XX, reviu cada 24 de desembre en finalitzar la missa del gall. A la placeta de fora de l'església té lloc la dansa del Cavallot i la Balladora, una ritu històric a cavall entre el respecte més escrupulós i la mofa més sarcàstica. Fins la desamortització de Mendizábal de 1896, a Organyà hi va existir una col·legiata de canonges agustins que, a la sortida de missa del gall, rebien un homenatge de part del Cavallot, un personatge que es creu que simbolitzava el poder feudal, amb qui els canonges havien establert un pacte de pareatge per repartir-se les possessions organyeses.

Vestit de vellut vermell, amb un frondós serrell al barret que recorda la crinera d'un cavall, el Cavallot du la clau de la ciutat a una mà i unes xurriaques a l'altra. Executa un ball molt cerimoniós, saludant totes les autoritats eclesiàstiques allí representades. De cop i volta, però, s'adona que entre els presents s'hi troba la Balladora, un home caracteritzat de dona que representa el poble humil. El Cavallot, de cop i volta, abandona la seva dansa per posar-se a perseguir la Balladora i, cada cop que l'encalça, li pega unes bones xurriacades, representant el domini de la burgesia sobre el poble.

L'escenificació, recuperada pels volts del 2000 per l'associació cultural Tresponts Avall, es limita a aquestes primeres ballades i un inici de persecució a la Balladora. Antigament, es té constància que ambdós personatges corrien por tot el poble, aturant-se pràcticament davant de cada casa, on els convidaven a menjar i beure, a més que col·laboraven en la col·lecta que serviria per honorar la Mare de Déu de Gràcia, copatrona d'Organyà

Després del ball i l'inici de persecució, el Cavallot i la Balladora condueix el públic cap a la plaça de les Homilies, on hi té lloc la cremada del carro. Com en d'altres indrets dels Pirineus, era habitual que, durant la nit de Nadal, era habitual que s'encenguessin focs com una pràctica que hereva de mil·lenaris ritus propiciatoris de la fertilitat i d'expulsió del mal vinculats al solstici d'hivern.

A Organyà, aquests focs també eren habituals, per bé que, durant els anys 70 del segle XX, els organyesos van fer evolucionar la tradició: en comptes de cremar fusta, van decidir cremar carros, en una època en què el jovent abandonava les tasques del camp i els pagesos que quedaven s'anaven mecanitzant.

Per tant, cada any es van anar cremant diferents carros de la vila, fins que algú amb més seny que la resta va veure l'interès intrínsec de conservar els carros en comptes de cremar-los. Això va provocar que cap dels propietaris decidís cedir cap més carruatge per a la festa, motiu pel qual els joves d'Organyà van decidir construir cada any el seu propi carro per cremar-lo posteriorment, essent així com és fa en l'actualitat.

La tarda del 24, el jovent organyès recorre tot el poble amb el carro que ha construït, recull la llenya dels veïns que en volen cedir, se'n van a fer un gran tiberi i, quan finalitza la dansa del Cavallot, calen foc al carro i la fusta.

Així, dues tradicions paral·leles conviuen a la perfecció en l'actualitat, unides per una mateixa sintonia de músics del poble i un mateix esperit de fer festa i xerinola.