La mona de Pasqua

La mona, tortell ritual

La mona és un dolç obsequi que es fa als infants el Diumenge de Pasqua, el diumenge després de la primera lluna plena de Primavera. Tradicionalment és el padrí qui regala la mona als seu fillol (o fillola) tot i que en moltes contrades també és costum de regalar la mona als néts, nebots i fins i tot als fills. Els padrins són una mena d'antiga institució social amb finalitats protectores: el padrí o padrina és una persona (normalment els avis o, en la seva absència, un amic de confiança) designada pels pares per ocupar-se de la criatura si mai fos el cas que morissin.

La tradició marca que és el fillol qui va a buscar la mona a casa del padrí i que a la mona s'hi han de posar tants ous com anys té el destinatari. Antigament, entre els cristians, els infants rebien la mona fins que havien fet la primera comunió, als 12 anys. Avui, els padrins regalen la mona als seus fillols fins que són majors d'edat, tot i que alguns continuen el costum de regalar algun tipus d'obsequi (normalment diners) tota la vida.

Tot i que en molts indrets es manté el costum que la mona s'elabori a casa (primer seguint la tradició oral familiar i ara seguint receptes que circulen per Internet), majoritàriament s'ha convertit en un producte de consum que es compra a les fleques i pastisseries.

En moltes zones del Principat de Catalunya i del País Valencià la mona es consumeix en el marc d'un aplec o pancaritat que se celebra el Dilluns o Dimarts de Pasqua aprofitant la bonança i que per Pasqua és dia de festa oficial. En l'àpat d'aquest dia és costum menjar, a més a més de la mona, anyell o conill a la brasa, arròs, enciam i un embotit especial molt prim, anomenat llonganissa de Pasqua.

Al País Valencià i a les Terres de l'Ebre, l'ou dur que conté la mona serveix per executar una curiosa declaració d'amor: l'ou s'esclafa al front d'una persona estimada. L'ou s'agafa amb la mà i es diu la següent rima tocant el front o el pit amb l'ou:

Aquí em pica, (front)

aquí em cou, (pit)

aquí et trenco l'ou. (front)

Hi ha una altra versió que diu:

Aquí em pica, (front)

aquí em cou, (pit)

i el dia de Pasqua (pit esquerre)

et trenco l'ou. (front)

A Vinaròs diuen:

Aquí em pica

aquí em cou

aquí et trenco

la crosta de l'ou.

A Alfarrasí (la Vall d'Albaida) la rima popular dels berenars de Pasqua fa:

Ací em pica,

ací em cou,

ací em menge la mona

i ací et trenque l'ou.

Amb l'ou dur a la mà i tocant a cada vers el muscle esquerre, el dret, la boca i esclafint l'ou sobre el front de la persona que es té més aprop.

A les Terres de l'Ebre també es diu aquesta rima, amb variacions, com la de Deltebre:

Aquí em pica (cop a l'esquerra),

aquí em cou (cop a la dreta),

la closca (cop a l'esternó)

de l'ou (cop al front).

Característiques i formes de la mona

La mona és una tradició de present a tot el Principat de Catalunya excepte a diverses comarques gironines on, com a les Illes Balears, el costum és que els padrins regalin un tortell als fillols el dia del Ram. Tanmateix, en ambdós territoris la presència de la mona està agafant volada i conviu harmoniosament amb el tortell de Rams.

La mona pot presentar tres formes ben diferenciades. La mona tradicional és un tortell -generalment rodó i amb un forat al mig- que és guarnit amb un o més ous durs. Aquest model de mona amb ous durs se'n té constància, almenys, des del segle XV, és propi dels flequers i és vigent al sud de Catalunya i a bona part del País Valencià.

Aquest tipus de mona també pot tenir forma d'objecte, persona o d'animal amb un ou a la boca o a la panxa, i estar farcit amb diminuts confits de tots colors o fruita confitada. A diverses poblacions valencianes, per exemple, la mona es coneix per 'sarvatxo' perquè té la forma d'un llangardaix (fardatxo) que duu un ou a la boca. A Vinaròs, Cullera, Tavernes de la Valldigna, Benicarló i La Ràpita, entre altres indrets, l'anomenen 'mico' i es un petit panou decorat amb un ou i anisets. A La Sénia (el Montsià) s'anomena 'manjoia', porta ou dur i fruita confitada, i pot tenir un forat al mig o no. A l'Urgell i Cervera, havia estat costum entre la gent humil fer la mona amb ametlles en comptes d'ous.

El segon model de mona es caracteritza per estar fet sobre la base d'un pa de pessic rodó o un pastís tipus sara al damunt del qual se li afegeixen ous de xocolata, pollets grocs, plomalls de colors i petites figures de personatges populars de l'univers infantil. Aquest model de mona és propi dels pastissers i el trobem a moltes comarques del centre de Catalunya.

El tercer model de mona és l'elaborat exclusivament amb xocolata. Aquest és el model més recent, creat per pastissers barcelonins i popularitzat a bona part de Catalunya. En aquest tipus de mona s'elabora gràcies a motlles o al treball artesà del pastisser, que treballa la xocolata donant-li la forma d'ou o de personatges i motius infantils del moment.

No s'ha de confondre la mona de Pasqua amb un altre peça de rebosteria existent al País Valencià fet sobre la base d'un pa tipus brioix i sense ou, que també és costum menjar-se durant l'àpat de Pasqua. Aquest tipus de dolç no és exclusiu de la festa de Pasqua (es pot comprar al llarg de tot l'any) i té diversos noms, a banda de mona: pa socarrat o pa cremat (Alberic), panquemao (zones castellanoparlants valencianes), panou (València i pobles de l'Horta i Camp de Túria), beniteta (Castelló), rosca (Baix Maestrat), tonya (la Safor, la Marina)...

Transformacions de la mona

La mona ha experimentat, doncs, algunes transformacions importants. En primer lloc, ha incorporat un ingredient nou: la xocolata. La irrupció de la xocolata a les mones és força recent i sembla que s'originà a Barcelona al segle XVI amb l'arribada del cacau d'Amèrica. L'èxit de la substitució dels ous durs pels de xocolata feu que aquest costum s'estengués ràpidament a les comarques. En l'actualitat, els pastissers aprofiten les característiques de la xocolata per a realitzar autèntiques filigranes artístiques i fins i tot, els més famosos aprofiten la tradició de la mona per fer monumentals escultures de xocolata que representen a personatges de l'actualitat.

I en segon terme, la mona es guarneix amb personatges de l'univers infantil. Les figures, de xocolata o no, que hi ha a les mones avui en dia en algunes poblacions retraten aspectes molts concrets de la realitat social i política del país. En la majoria de casos es tracta de figures al·lusives a personatges de l'univers infantil amb els què la canalla està ben familiaritzada gràcies a la televisió: herois esportius, actors i famosos del món del cinema i sobretot, personatges de les sèries infantils i dibuixos animats.

En alguns indrets les escoles ensenyen als nens a fer la mona, una pràctica de dubtosa eficàcia, doncs anorrea l'encant i el simbolisme de renovació de vincles que hi ha darrera l'entrega de l'obsequi al fillol.

La simbologia associada als ous

L'element que singularitza la mona i la diferencia d'altres tortells festius és la presència d'ous. Menjar ous -de veritat o de xocolata- per Pasqua és una pràctica molt estesa a molts pobles d'Europa, on a més a més hi ha el costum de buidar, pintar i decorar-los amb formes i colors diferents. Com a cavitat engendradora de vida, l'ou és el símbol còsmic de la fecundació i la creació en quasi totes les cultures.

Les ofrenes i els àpats amb ous formen part dels ritus primaverals que celebren la renovació de la Natura arreu del planeta. Els ous de Pasqua i els ous de les mones serveixen també als cristians per explicar el misteri de la resurrecció de Jesucrist.

Amb tota probabilitat, la presència d'ous en el costumari pasqual s'explica pel fet que antigament aquest era un moment en què hi havia excedents d'ous. Els ous que les gallines ponien durant la Quaresma -que no es podien menjar perquè estaven prohibits- es conservaven bullint-los i es guardaven fins a la Pasqua. A més a més, quan les gallines no estaven en grans superfícies sempre a la mateixa temperatura, si no que estaven sota la influència de les estacions i el temps, en arribar la primavera ponien més ous. Tots aquests ous acumulats s'utilitzaven amb motius festius per Pasqua: es posaven a la mona, es pintaven i decoraven, se'n feien rifes, captes...

La controvèrsia al voltant del mot 'mona'

El significat de la paraula mona és incert i hi ha diverses hipòtesis. Segons l'opinió de M. Bataillon 'mona' -pastís de Pasqua-, igual que el portuguès 'monda', ve del llatí munda, és a dir, ‘(vianda) neta, bonica' i de mundum, ‘panera adornada i plena d'objectes', fent referència a aquests regals que els romans feien als seus déus i que contenien ous i fruits secs.

Hi ha qui, veient la forma de simi que es dóna a certes mones de Pasqua, ha relacionat el mot mona amb 'simi', tot i que més que probablement les formes d'animals es començaren a fer a causa del nom 'mona' i no a l'inrevés.

Finalment, d'altres, creuen que la paraula mona prové de l'àrab antic munaa que, segons sembla, vol dir 'provisions de boca' o 'regal'.

Sigui com sigui, la mona és un dolç pastís ritual que els padrins reglen als seus fillols en motiu de la festa de Pasqua i que es caracteritza perquè porta un o més ous, durs o de xocolata.