Festa de la carbonera

La Festa de la Carbonera de Juià és una celebració que rememora i reivindica la feina de carboner, un dels oficis del bosc més importants perquè ells eren els encarregats de fer arribar a les ciutats els materials que, abans de l'arribada del gas butà i la gasolina, es feien servir com a combustible, tant a la cuina i com per fer anar tot tipus de motors.

La celebració dura al voltant de cinc setmanes, exactament el temps que tarda tot el procés de coure una carbonera mitjana. La festa comença amb l'anada al bosc per arreplegar els troncs i les branques que serviran per fer la pila i continua amb el procés d'embalumar. L'encesa de la carbonera, un dels moments més esperats de la festa, inicia el procés de combustió i dura fins al moment en què, en el marc d'un dinar popular, s'extreu i es ven tot el carbó entre els assistents.

Durant tots aquests dies es preparen diversos actes populars complementaris com àpats gastronòmics, visites guiades per a escoles, actuacions musicals i cantades de cançons, entre d'altres.

Petita història de la festa

La festa va començar l'any 2006 quan en Pere Colomer, veí de Juià i ex-carboner de la Vall de la Llémena, va realitzar una carbonera a casa seva per recordar com ho feia quan era jove. Els veïns del poble li van demanar si, l'any que ve, podien ajudar-lo i podia compartir aquella experiència amb tothom que ho desitgés. En Pere va acceptar, i des d'aleshores, dirigeix a tots aquells que, en un camp cedit, el volen ajudar. Fins i tot alguns recorden la feina dels seus pares que també s'havien dedicat al carboneig a les Gavarres.

El carboneig

Una de les ànimes de la festa de la carbonera, en les seves primeres edicions, és en Pere Colomer, veí de Juià i un dels carboners que havien exercit aquesta professió a la Vall de la Llémena. Bon coneixedor del procés per fer carbó, en Pere dirigeix a tots els que volen ajudar i aprendre com es fa el carbó de forma tradicional.

Com diu el refrany: 'El millor temps per a fer carbó és la tardor', tot i que se'n pot fer tot l'any, excepte quan hi ha el pic de calor de l'estiu, que fa que les tasques siguin molt pesades de dur a terme. També diuen que és millor si es fa amb lluna plena, doncs hi ha major visibilitat.

A la Vall de la Llémena els carboners anaven al bosc en grups de dos a tres persones. La campanya podia durar fins a un mes i, en funció de l'estat del bosc, es feien més o menys carboneres, de mides diverses, i s'extreia més o menys carbó. Explica en Pere que en ocasions hi havia fins a vuit carboneres enceses al mateix temps.

La primera tasca era la construcció de la barraca on els carboners feien vida: un habitacle de pedra i fustes on dormien i cuinaven durant tota la campanya del carboneig. Tot seguit s'estessava, es netejava el tros de bosc seleccionat. Al maig, es pelava l'escorça de l'alzina, que es duia a una fàbrica d'on, una vegada treta la molsa, se'n feia un producte per tenyir la roba. Quan arribava la tardor, els carboners tallaven amb destrals uns quantes alzines i començaven la construcció de la o les carboneres. En funció de com estava el bosc aquell any, de si estava més o menys aclarit, es feien més o menys carboneres, i n'extreien més o menys carbó. El procés de la cuita era el més important i requeria d'atenció permanent. En Pere explica que, com que sovint hi havia diverses carboneres de tamanys diferents enceses al mateix temps, sempre hi havia alguna cosa a fer i que calia estar sempre a l'aguait, ben despert. Quan el carbó estava fet, uns traginers s'enduien la càrrega cap als pobles i les ciutats amb matxos que feien arribar fins la zona del bosc on eren els carboners. El carbó era carregat en carros (i en camions després), per fer arribar el material a tot arreu.

El còmput del carbó tenia un vocabulari propi. Cada matxo s'enduia unes dues sàrries, de 67 quilos i mig cada un. Cada sarrió o sàrria contenia 5 quilos del propi sarrió, 60 quilos de carbó, 1 quilo de l'embalum i un tant que es perdia. Dues sàrries eren una càrrega, i aproximadament, cada 16 sarrions feia una tona. En cada cuita es feien aproximadament unes trenta tones de carbó i una cuita de setanta càrregues durava un mes (tres càrregues al dia). El carbó es pagava malament, a cinc duros per càrrega. En Pere explica que en el procés del carboneig, de cada 100 quilos de llenys se'n feia 25 quilos de carbó.

El carboneig va ser, durant molts anys, un dels sistemes tradicionals per a proveïr-se de combustible, però quan van arribar el gas butà i l gasolina, va començar un període de declivi imparable, que va portar a la seva desaparició als anys 1960.

Tot i que el carbó ha pràcticament desaparegut del nostre sistema econòmic (o es redueix a usos marginals), el procés del carboneig encara té diverses utilitats i acompleix importants funcions. En primer lloc la transmissió de tot el coneixement associat a aquest sistema d'obtenció tradicional de carbó, tant a gent que en vulgui aprendre, com a escolars. I en segon lloc, els carboners segueixen acomplint una funció molt important als boscos: els regeneren. Els antics carboners sempre anaven rotant d'espai, en períodes de set a vuit anys, fins que tornaven a un lloc on ja havien estat. Aclarien els boscos i regeneraven els arbres, una tasca imprescindible. I de carbó encara se'n necessita, ni que sigui per omplir les carrosses dels Reis d'Orient.

Text: Manel Carrera i Escudé, amb informacions de Pere Colomer i Josep Rosdevall

Imatges: Oriol Granyer i Josep Rosdevall, Associació de Veïns de Juià