El drac

Simbologia del drac

El drac és un animal fantàstic al que cada cultura li ha atribut una simbologia diferent. Com a creació humana, el drac ha servit, al llarg dels segles, per explicar conceptes molt diversos i fins i tot, en alguns casos, antagònics.

En les cultures orientals el drac té una simbologia molt rica i complexa, tot i que en general es tracta d'un animal benèfic, que simbolitza la bonança, la fertilitat, la riquesa i la prospertitat. A la Xina, els dracs tenen rang de divinitat i un caràcter mític, doncs se li atribueixen, entre d'altres, la paternitat de l'Emperador i la victòria sobre les forces del Desordre. La religiositat popular del poble xinès també vincula el drac a les forces creadores de la natura i per això el venera. De fet, a la Xina el drac adquireix milers de formes, matisos i noms: Drac Lluminós, Drac del Tro, Drac Negre, Drac Ying, etc, cadascun amb la seva història i llegenda pròpies..

A les cultures europees, la simbologia del drac discorre per dos camins diferents: al nord, en les cultures de tradició celta, germànica i escandinava, el drac és un animal poderós que protegeix contra les forces del Mal i custòdia un tresor amagat, material o espiritual. El drac és el guardià del mite, de les aigües vives, del grial.

Al sud, en canvi, la tradició greco-romana amb influències judeocristianes li ha atribuït un doble simbolisme: per una banda és el portador i representant dels quatre elements i forces de la natura (animal de terra que viu a l'inframón, que vola per l'aire, que surt de l'aigua i que llença foc), mentre que per l'altra, és el símbol per excel·lència del Mal, de les forces descontrolades de la natura, una manifestació del mateix diable.

El drac fou una creença ben arrelada entre els nostres avantpassats, a qui consideraven culpable de tots els mals. En els mites cristians, per exemple, el drac és l'enemic contra el que lluiten els cavallers, una bèstia a qui s'atribueixen els mals de les collites (sequeres, inundacions), del bestiar domèstic (desaparicions, pestes) així com d'altres injúries contra una població indefensa.

El drac en la tradició catalana

La cultura catalana té una notable tradició en la representació i ús en festes populars d'animals fabulosos i bèsties mítiques. De l'ampli ventall d'aquests animals fantàstics, el drac i la seva companya femenina, la víbria, són els més antics i els més coneguts. La presència de dracs i víbries en certes processons, cercaviles i altres actes festius i ceremonials és molt abundant i ja documentada des de l'edat mitjana.

El drac, entremès festiu

Ciutats com Barcelona, La Bisbal, Vilanova i la Geltrú, Granollers, Solsona, Igualada, Lleida, Reus, Vilafranca del Penedès o El Vendrell compten amb aquest animal en els seus seguicis festius. Històricament ,el drac formava part de les representacions que escenificaven, en el marc de la processó de Corpus, la lluita del Mal (representat per Llucifer, els diables i el drac) contra el Bé (representat per Sant Miquel i els seus àngels). Recentment, la presència de dracs en el bestiari festiu ha experimentat un enorme creixement majoritàriament degut a què les colles de diables han creat aquests personatges per incorporar-los en els seus correfocs amb un esperit lúdic i vinculat a l'ús del foc i la pirotècnia.

Llocs i llegendes amb dracs

La presència del drac en la rondallística també és molt important i diversa a Catalunya.

La tradició situa dracs en diferents indrets de la nostra geografia, cadascun amb la seva pròpia fesonomia i llegenda. En cada indret, el drac va associat a l'heroi local que el combat. A l'Estany de Banyoles hi viu una víbria que fou abatuda per Sant Mer o Sant Martirià; a la muntanya de Sant Llorenç del Munt hi visqué un gran drac que fou combatut per Guifré el Pelós, un aventura recollida en una llegenda del segle IX; a Vallfogona el drac fou abatut pel Cavaller dels Miralls; el del castell de Vilardell, a Sant Celoni, per Soler de Vilardell; el de Collserola, pel Cavaller d'Olorda; el del Tossal de Llívia, pel cavaller de Llívia; el que veié Pere el Gran al cim del Canigó, el sotmeté Sant Guillem. La gran quantitat de referències topogràfiques que tenen al drac com a protagonista en molts d'aquests indrets (Cova del Drac, etc) confirma la sospita que la creença amb aquest animals fantàstics estava ben arrelada.

La representació iconogràfica del drac

En la nostra iconografia, el drac es caracteritza per tenir cos de rèptil, recobert d'escates còrnies, urpes d'àguila, ales i aletes membranoses, espinada serrada com de camaleó, cua acabada en dard, poderosa i rampant, mandíbules descomunals, bocassa d'alè fogós i pudent, amb ullals devoradors, llengua llarga i bífida, saliva metzinosa, narius esbufegadors, ulls de gripau i banyes. Una bèstia híbrida de color verd o negre que llança bramuls terribles i que pot caminar, reptar, volar i nedar.

Alguns dels dracs de les llegendes catalanes, inclòs el de Sant Jordi que hom situa a Montblanc o Rocallaura, han estat representats més aviat com a animals femelles, les anomenades 'víbries' o 'vibres'. En els bestiaris medievals, les víbries tenen una actitud més ferotge que els dracs, i sovint es dibuixen en forma de serpents o dracs alats amb dos pits.

Un ésser producte dels enteògens?

Potser caldria estudiar-ho amb més profunditat, però no és difícil pensar que la imatge del drac pot haver estat basada en les salamandres, llangardaixos i dragons que poblen la nostra geografia. No és difícil imaginar que probablement aquesta figura s'originà al veure un d'aquests rèptils sota els efectes de substàncies que provoquen estats alterats de la consciència. Catalunya és un país micòfil, amb llarga tradició de consum de bolets enteògens que, com és sabut, provoquen lleugeres deformacions formals de la realitat. Podria molt ben ser que temps enrere, un dels antics pobladors de les muntanyes on creixen aquests bolets (llenyataires, pastors, bosquerols, carboners) hagués consumit per error un exemplar d'aquests i que veiés, en un inofensiu i petit dragó comú, una enorme i temible bèstia ferotge. Aquesta visió, provocada per la ingesta de bolets, és tant realista que ràpidament el portaria a explicar-la a tots els seus amics i coneguts o a dibuixar-la sobre un paper. La presència de la bèstia, aniria passant de boca en boca, fins a convertir-se en una d'aquesta llegendes i històries que avui tenim per mítiques.

Tot i que existeixen estudis parcials i articles dispersos, en general s'ha escrit poc sobre aquesta figura tant popular i potser estaria bé que algú abordés la temàtica dels dracs en la tradició catalana de manera global, amb rigor i exhaustivitat.